País de Nunca Jamás

Amics, companys i coneguts, si esteu llegint això és que ha succeït allò que tal vegada molts duem temps esperant. Us puc assegurar que he resistit fins al límit de l'imaginable i les raons d'aquesta resistència serien llargues d'explicar, encara que realitzaré un breu apunt. En primer lloc perquè la vida pot ser meravellosa si es té el privilegi de sentir-se estimat i això incrementa la necessitat egoista de sobreviure i fa que determinats esforços o sofriments siguin infinitament suportables. La meva és una mort anunciada, fins i tot podríem dir reiteradament anunciada, encara que tanta resistència m'ha fet viure altres pèrdues inesperades que per lògica haurien d'haver sobreviscut a la meva i és curiós que hagi hagut de sofrir la paradoxa de veure'ls a ells amb els papers canviats. És per això que abans de res voldria rendir homenatge a aquells amb els quals potser pugui reunir-me en l'altre món.

A tots els quals faig esmena en aquest missatge de comiat voldria dir-vos que, d'una manera o una altra, en algun moment de la meva vida heu ocupat un paper més o menys important en ella i que per això puc ara incloure-us en aquest escrit. Prego perdoneu algunes absències ja que, exceptuant les omissions de forma deliberada,  en molts casos només recordo un rostre o un nom al que no puc acompanyar-lo amb un nom:

Jordi, Ramón, Xavier, Jordi C., Carles, Josep, Josep S., Joan Carles, Cristina, Isabel, Nuria, Sira, Tere, Anna, Manel, Marga, Jordi D., Beth, Montse, Rosa, Ramón B., Teresa, Albert, Marcos, Tere d'Arenys, Dedi, Brinquis, Gregorio , Feno, Javier, Almagro, Pep, MªÁngeles, Jordi Torres, Lluis, Jorge, Yolanda, David, Sylvia, Lamia, Dioni, Salva, Juanmi, Damià, Sánchez, Blanca, Julio, Yasuko, Eloi, Maite, Rosa, Carles de P., Ferran, Manel O., Anna D., Dina, Nuria i Lourdes M., Carles F., Josep G., Carina, Manuel, Esteve, Domingo N., Mónica, Rosa P., Julián, Esther, Sara, Mercè D., Maite M., Àngels, Conchi, Josep G., María, Montse P, Garbiñe, María Rosa, Gemma i Pedro, Adilia.

A tots voldria donar-vos les gràcies per formar part de la meva història, una història que durarà el que duri dintre de les vostres memòries per després, poc a poc i sense remissió, passar a aquest espai immens i indeterminat de l'oblit, aquest és el destí de la immensa majoria de tots nosaltres. A uns quants voldria agrair–vos tot l'amor que em vareu dispensar i a uns pocs agrair–vos eternament l'amistat i l'afecte que encara avui em brindeu. I és ara un bon moment per a reconèixer que al llarg de la meva vida he intentat aconseguir l’excepcionalitat sense cridar la més mínima atenció, o dit d'una altra manera, de passar desapercebut de la forma més efectiva intentant donar el millor de mi mateix i fins i tot alguna cosa més . Sembla una contradicció i tal vegada ho sigui, com molts dels actes que he realitzat al llarg de la meva vida per a aconseguir aquesta mateixa paradoxa que acabo de descriure.

Aprofito aquesta mena de manifest per a demanar-vos un últim esforç de comprensió i reclamar que respecteu una de les meves últimes voluntats, i que no és altra que no es realitzi cap tipus de cerimònia, ni civil ni religiosa, ni funeral, ni vetlla, ni desfilada de models, ni res que se li sembli que impliqui o no l'exhibició pública de les meves restes, que si tot es compleix com ja he intentat deixar establert, s'incineraran i les meves cendres seran espargides en un punt  concret dels Pirineus, visible des de la majoria dels punts més alts del nostre petit país. I ja està, ni res més ni res menys. Vull romandre allí, on he sentit les meves majors sensacions i on la majoria dels meus sentits van aconseguir cotes irrepetibles. D'alguna forma, amb molts de vosaltres, ja duem temps preparant-nos i realitzant el comiat, amb la resta, amb aquells de vosaltres que fa temps no veig, coneguts que vareu voler ser oblidats o desconeguts amb qui mai vaig creuar paraula, no tinc cap desig especial que retingueu una última imatge meva que de cap manera es correspondria amb la d'aquell temps en el qual ens vam conèixer, i tampoc podria aixecar-me per a correspondre a la vostra amable visita.

Podria ser aquest un bon moment per a posar a més d'un en determinats altars o en determinats inferns que insistentment han realitzat esforços per merèixer-s'ho, però, sincerament, no seria elegant per no tenir l'oportunitat de realitzar la pertinent contrarèplica. No obstant sí que vull destacar tres noms que no figuren en la llista anterior perquè el seu significat per a mi és de tal rellevància que mereixen allò que normalment es diu "capítol apart".

En primer lloc faig esment del meu fill Miquel, al qui haig d'agrair enormement la seva estimable companyia durant uns anys de la meva vida i que, d'alguna  forma, l'hi ha donat sentit des del mateix moment de la seva existència i ha vitaminat de forma rellevant la resistència a la qual feia referència al principi d'aquestes línies. Voldria descarregar-li de qualsevol tipus de responsabilitat respecte a les precàries condicions amb les quals hem hagut de relacionar-nos en aquests últims temps, i malgrat les quals ell no ha sabut desinhibir-se o enfrontar-se i no ha sabut trobar temps, encara que fos escàs, per a un famolenc de la seva companyia. Com ja vaig dir un dia, la vida sense ell hauria estat més fàcil però absolutament insuportable. La gran pena és que el meu Peter Pan particular ha esdevingut pirata.

En segon lloc nomenar a la meva filla Aina. El meu gran secret a veus respecte a ella és el record constant que m'ha brindat durant tota la seva vida a la meva volguda germana Montse. Espero i desitjo, i no puc descriure fins a quin punt, que el seu pas per la vida sigui més perdurable i productiva quant a vivències i experiències, i per damunt de tot de felicitat. Amb l’Aina he après a entendre l'autèntica profunditat de la paraula "pare" i els gestos que això implica. Amb ella he descobert quant generós i desinteressat pot ser l'amor que pot sentir un pare cap al seu fill. A ella li desitjo que la seva constància per complaure als "altres" li reverteixi i la recompensi amb l'afecte que tant necessita. Un cop vaig llegir una frase d'un filòsof francès que deia "tots naixem prínceps i princeses fins que els nostres pares ens converteixen en gripaus". Aina, algú t'ho havia de dir, jo no t'he convertit en cap gripau ni en cap altra mena de rèptil.

I finalment dedicar unes paraules a l'Eva. Ella ha estat l'artífex d'haver arribat  fins a on he arribat en el temps, a la claredat mental i la pau interna que m'han fet possible suportar les múltiples contingències que m'han esdevingut en els últims anys de la meva vida. Conèixer-la, conviure amb ella, sentir-me estimat per ella ha estat un autèntic miracle i privilegi. De fet, ella és el meu miracle particular, ella ha motivat de la forma més fàcil el meu compromís i la meva resistència fins a un punt inimaginable. D'alguna forma m'he sentit diminut davant el repte de poder recompensar la seva dedicació, les seves 24 hores al dia durant 365 dies a l'any o els 366 incloent els anys olímpics, malgrat les seves pròpies inconveniències que tot i ser importants passen sempre desapercebudes. Conèixer-la, conviure, sentir-me estimat per ella justifica sobradament el meu pas per la vida i fins i tot, encara que sembli extrem, justifica haver contret la malaltia que m'ha dut  a la mort, ja que de no ser per aquesta circumstància no hagués tingut l'ocasió de conèixer-la. El destí té aquestes paradoxes i hi ha qui diu que "quan es tanca una porta el destí obre una finestra" i si de debò existeix una justícia divina, que posa a cadascú en el lloc que li correspon, l'Eva ha estat la recompensa que el Déu destí ha volgut concedir-me i al mateix temps m'ha demostrat que es pot conviure amb algú amb amor, amb respecte i amb una entrega total; la meva cap a ella i la seva cap a mi.

Eva, tu ja saps que podria estar hores senceres dient-te allò que tantes vegades t'he dit amb paraules, gestos i lletres, però aquest és un bon moment per a donar-te les meves eternes gràcies i dir-te que t'esperaré  en la nostra bombolla particular i reservada del més enllà  que segur sabrem trobar els dos.

I per a tots els altres "això és tot amics", rebeu l'abraçada que tant temps duc sense poder-vos donar i amb la qual m'hagués agradat acomiadar-me de cadascun de vosaltres.