12 de febrer 2007

Montse

Estimada Montse, ja només queda un any per a commemorar els 20 que et vas anar. Moltes coses han canviat des d'aquell fatídic dia. Cinc mesos després de la teva mort va néixer el primer dels meus fills, Miquel, que per casualitat llueix en el seu nom les mateixes inicials que tu. Després, quatre anys mes tard va néixer Aina, una princesa enrojolada, bona, gairebé perfecta, que cada dia s'assembla físicament més a tu encara que de vegades crec que això a ningú sembla agradar-li. Quant al caràcter també té el mateix punt de rebel·lia que tu vas haver d'aprendre amb els anys, encara que també haig de dir-te que he acabat sent jo l'immòbil blanc de les seves ires de les quals em resisteixo una i una altra vegada a erigir-la com responsable. És tan bona que per no trair el seu instint més bàsic intenta acontentar a la inacontentable de la seva mare encara que sigui sacrificant la possibilitat de sentir l'amor que sento per ella. Ostres, tens raó, et conto coses com si sabessis tot el que ha passat.
No vull estendre'm però tal vegada mereixis una mínima explicació. Recordes aquella amb qui em vaig casar? Doncs així em vaig mantenir 15 anys encara que al final va resultar ser algú ressentit i amargat, obsessionada per infringir-me el major dany possible fins al punt de robar-me allò que més vull. Què curiós, amb el temps he descobert que va ser a tu a una de les poques persones a qui sempre li va tenir por, i dic por per no confondre-ho amb respecte que gens té què veure una cosa amb l'altra encara que al final acabi semblant el mateix. Qui sap, tal vegada es va alliberar del temor el dia de la teva mort. No sembla que el seu odi acabi mai per consumir-la encara que tampoc ho desitjo, ja que quant millor estigui ella millor estaran els meus fills.
En una foto teva que tinc enfront de mi em demanes que sigui feliç. Sí, és la mateixa en la qual amb el teu puny i lletra em dius que m'estimes. Jo també t'estimo, i no saps fins quin punt, fins quin punt t'estimo i fins quin punt et trobo a faltar. Sóc, malgrat tot, més conscient del que mai ho vaig ser de la meva felicitat que encara que de sobres és sabut que mai és un estat continu es confon felicitat amb una sèrie de sensacions que manté l'ànim en un bon estat. Què més dóna si al final el que importa és la tranquil·litat de la consciència de cadascun i d'això sí puc assegurar-te que gaudeixo de bona salut.
Dels nostres pares de moment no vull parlar perquè no tinc moltes ganes que em renyeixis ni tampoc cap que irremeiablement hagis de censurar el seu comportament. Diguem que el que per a mi respecta més del mateix de tots els anys de la meva vida, i de la nostra germana dir-te que amb algun que un altre sobresalt devora la seva vida i la seva bona sort amb la destresa que sempre la caracteritza.
Finalment voldria dir-te que ara comparteixo la meva vida i molts altres inconvenients amb un àngel al que vaig conèixer farà aviat set anys. Conviure amb ella aquest temps ha justificat àmpliament el meu pas per la vida.
Acabo ja, només volia parlar amb tu després de tant temps, encara que només fos per a dir-te i que sàpigues el molt que t'estranyo i el molt que et recordo. Fins aviat.